Sensacional!!

A casa d’un amic he descobert una llauna d’una beguda energètica nostrada (Vid. Fabra: de la nostra terra o pàtria). El seu nom, Desperta Ferro . "La Beguda Energètica dels Catalans. La beguda per fer despertar als Catalans adormits" (adient, suposo, per aguantar llargues nits de tabola i xerinola)

A partir d’aquesta troballa, cercant per la xarxa, he arribat fins a la XENCA que ofereix tot una panòplia de productes, interessants “quant même”: aigua, vi, rom, whisky, cervesa, vermouth (sic), refrescos, te, cava, licor, all i oli, samfaina, … de noms ben patriòtics. La cola catalana té gràcia, amb la cita de la Isabel-Clara Simó: “Els catalans som meitat botiguers, meitat Almogàvers” (El que em perdo no llegint l’Avui!).

En fi, tot és trobar el nínxol de mercat i l’enginy per explotar-lo degudament.

Mataró, 18 de maig.

Arrancada lenta.*

*(article per capgros.com)

La legislatura que acaba de començar no arrenca. M’ho va dir un diputat garrotxí: “Això no començarà fins al setembre, desprès dels congressos dels Partits”. Té raó, estem en una situació d’impàs que a molts ens fa estar frisosos per la escassa activitat. Els resultats electorals van dibuixar un nou panorama per quatre anys que els partits, especialment aquells que no han vist acomplertes les seves expectatives, o aquells que han tingut una rebolcada, han d’interpretar (correctament, o no) per establir la seva posició d’ara en endavant.

A començaments de l’estiu, PP, PSOE, PSC, ERC, CiU, IU faran els seus processos congressuals. El PNV té sobre la taula què fer amb el full de ruta anunciat fa temps pel lendakari Ibarretxe.

El Partit Popular es debat intentant trencar la dinàmica diabòlica en que estaven posats des del març del 2004. Dóna la impressió que Rajoy vol canviar el rumb, però que aquesta intenció és fortament contestada pels sectors més durs de la dreta espanyola recolzada mediàticament per l’emissora dels bisbes i per la premsa del “sindicat del crim”. Cada dia són noticia per la tempesta que estan travessant. Veurem si el Congrés a València aconsegueix consolidar alguna cosa. Alguns indicis en aquest primers dies poden fer presumir canvis: la nova direcció del grup parlamentari, les primeres intervencions d’alguns dels seus membres, sobre tot l’actitud aquesta setmana amb el tema del atemptat que va costar la vida a un guàrdia civil. Al Govern i al GPS els interessa saber-ne el resultat, ja que d’ell dependrà si hi haurà possibilitats de concloure alguns acords que serien necessaris per avançar en algunes qüestions important, o per el contrari tornarem a una legislatura a caure d'un burro sense poder tancar-ne cap d’acord.

De ser una o altra possibilitat l’estratègia socialista també haurà de ser una o altra. De moment, la imatge de la investidura del President del Govern en segona votació per majoria simple era expressiva de la situació i de la voluntat dels socialistes de marcar el terreny i els temps. Cap compromís immediat, oberts i flexibles a les possibilitats que es poden donar.

Malgrat la victòria i l‘augment en el nombre d’escons, el GPS no té la majoria absoluta per tirar endavant sol les seves pretensions. Fins hi tot podríem dir que ho té pitjor que la legislatura passada per la major dificultat en fer aliats estables. Les forces que van votar la investidura del President del Govern el 2004 han patit una forta patacada: ERC, IU, ICV han baixat la seva representació i estan immersos en debats que impedeixen, ara per ara, saber si es pot comptar amb ells, malgrat que em sembla que tan ells com els socialistes no en són gaire partidaris de repetir experiències passades, segurament per motius diferents.

D’altra banda, els grups de CiU i del PNV presenten també problemes en l’establiment de les seves estratègies: més o menys “soberanisme”? Sembla que és això el que estan discutint. Si més, més dificultats a Madrid. Si menys, potser més dificultats a Barcelona i Vitòria. Ja els agradaria probablement a alguns sectors socialistes concloure pactes estables amb ells, entre d’altres coses per la imatge de serietat que tenen, encara que amb contrapartides evidents a l’hora de passar el “platet”. Però a ningú se li escapa la dificultat que comporta l’existència dels “tripartits”, diferents, que hi ha als Govern autonòmics de Catalunya i el País Basc.

Els ministres comencen, lentament, a comparèixer davant les Comissions corresponents. Per cert les Comissions Mixtes Congrés-Senat ni s’han constituït encara ja que s’està discutint la seva composició donades les diferències de correlacions a ambdues cambres. Les sessions de control dels dimecres a la tarda vindran marcades per alguns assumptes d’actualitat. No hi ha encara activitat legislativa. La sequera i la financiació autonòmica perfilen el panorama actual, i malgrat el seu abast i recorregut, són temes que és cremaran aviat, vaja que han d’estar acabats abans de la “rentrée” del setembre.

Mataró, 16 de maig.

Una rata sàvia.

La Montse, companya i alhora amiga, em va regalar amb motiu dels meus ’60 la novel·la “Firmin” de Sam Savage. Al meu torn jo ja l’havia regalat, sense haver-la llegit, a una altra Montse també molt amiga.

Deliciosa la història la rata nascuda en una llibreria d’un barri de Boston que acabarà enderrocat per la remodelació urbana. M’ha captivat. A la llista de recomanar i regalar.

Transcric el començament del capítol 8:

“Hi ha dues classes d’animals en aquest món: els que posseeixen el do del llenguatge i els que no el posseeixen. Els animals que posseeixen el do del llenguatge es divideixen, al seu torn, en dos tipus: els que parlen i els que escolten. La major part d’aquests últims és constituïda pels gossos. Són tan extremadament ximples, amb tot, que porten la seva afàsia amb una mena de goig servil, que exterioritzen remenant la cua. No era el meu cas: no suportava la idea de passar la resta dels meus dies en silenci.”

Mataró, 17 de maig.

Modigliani.

Moltes de les exposicions temporals del Museu Thyssen-Bornemiza es fan conjuntament amb la sala d’exposicions de la Caja Madrid (no sé si totes). Generalment pretenen mostrar aspectes diferents del que exposen. En el cas de la que aquests dies s’acaba “Modigliani y su tiempo”, expliquen que en una hi ha obres de l’autor i els seus mestres i en l’altra de l’autor i els seus amics. No hi entenc gens, però em va semblar una justificació. Si, al Passeig del Prado era més de lo primer i a la Plaça de San Martín més de lo segon, encara que …, potser, com ja he dit és que no hi entenc gens. (A.Modigliani. Cariátide rosa con contorno azul)

(P. Cézanne. Muchacho con el chaleco rojo)
(A. Modigliani. Hombre con sombrero)

Em va agradar molt, i sort que no vaig fer l’error de pensar que la part del Thyssen era la més important, l’Elisenda ja m’ho va advertir. A l’espai de la Caja Madrid vaig descobrir, ja que fins ahir no en sabia res, el pintor polonès Moïse Kisling i vaig poder deleitar-me amb “La casa gris” d’en Chagall. A la Thyssen vaig conèixer les escultures d’en Constantin Brancusi, i molt especialment les escultures dels “caps”, extraordinaris, d’en Modigliani.

(C.Brancusi. El beso)
(A.Modigliani. Cabeza)

D’aquella època, que va començar desprès de Cézanne, hi ha obra de Gauguin, Gris, Picasso, Foujita (val a dir que els seus nusos són esblanqueïts en comparació, per exemple, del color d’en Kisling i del propi Modigliani), Braque, Matisse, Chagall, entre d’altres. I del protagonista principal, els seus retrats i els seus nusos ben coneguts ara, malgrat que en la seva curta i destarotada vida no en va treure rendiment sols que per malviure.

(A.Modigliani. Desnudo recostado)

(M.Kisling.Desnudo de Arletty)

Gens original aquesta entrada. Buscant material per documentar-me he trobat uns quans blogs que també han gaudit de l’exposició i n’han deixat constància.

Mataró, 15 de maig.

Decepció. Montoro.

Primera compareixença de la legislatura del Vicepresident Solbes. Es tractava d’explicar la situació econòmica i el recentment ratificat Decret-Llei de mesures econòmiques. Això segon ja no tenia sentit donat que se’n va fer el debat la setmana passada al Ple i per tant era reiteratiu. Si que tenia sentit una més llarga exposició de la visió que té el Govern, i el seu responsable en aquest tema, sobre la situació econòmica.

Dues coses gens desconegudes: L’impacte de la crisi financera internacional sobre l’economia real que cal seguir amb atenció, ja que sembla que és més gran i va més de pressa del que es pensava, i la inflexió a l’alça dels preus del petroli i dels aliments. La nostra obertura econòmica ens fa més vulnerables i cal afegir-hi la crisis del sector de la construcció residencial. Les conseqüències són les esperades i previsibles, especialment en matèria de creixement de l’atur i de reducció del creixement.

Però també cal tornar a dir que estem preparats pel que ens ve, superàvit i baix endeutament públics, a menys que hi hagi un col·lapse mundial (si cau el cel, tots hi estem al sota). Cal continuar insistint en les polítiques destinades a cercar un patró productiu de més valor afegit, d’aquí la importància de la R+D+i, i de la inversió en capital humà i en infraestructures. Haurem d’adaptar la Directiva europea de Serveis, i serà molt important ja que aquest sector representa el 67% del nostre PIB i haurem de continuar millorant la supervisió de l’activitat financera.

En resum, no gaires coses noves de les que s’han vingut fent i anunciant darrerament. Si de cas l’accent en que no s’ajudarà al sector de la construcció que ha de retornar per si mateix a la normalitat desprès dels temps de disbauxa.

El debat que van fer els grups parlamentaris d’aquesta explicació no va aportar gaires elements interessants. Vaig trobar fluixes les intervencions d’en Sánchez (CiU) i de l’Herrera (ICV) que es van quedar en aspectes puntuals, el compliment de la revisió de la financiació autonòmica i les inversions en ferrocarrils, importants sens dubte, però massa parcials pel que s’estava debatent. Si que em va agradar les maneres del nou portaveu d’ERC, en Joan Ridao, encara que per comparació amb els seus predecessors no era massa difícil.

Per mi la intervenció que va fer el portaveu popular, Cristóbal Montoro, va representar una decepció. Ell és catedràtic, havia estat Ministre d’Hisenda en els Governs d’Aznar, ara tornava a la Cambra desprès de ser eurodiputat aquests darrers quatre anys, tenia bona premsa en els mitjans locals madrilenys, i la seva primera intervenció a la tribuna la setmana passada apuntava un altre to respecte al que ens havia acostumat Martínez Pujalte, per exemple. Però va centrar la seva intervenció, i ho va repetir en la rèplica, en que ara l’economia espanyola en mans dels socialistes era igual que com l’havien deixat el 1996 quan van entrar ells.

Sorprenent! No n’han passat de coses a l’economia en aquests dotze anys! Per citar-ne algunes: la moneda única i la pèrdua de la política monetària, les polítiques d’estabilitat pressupostaria i l’èxit que hem tingut amb governs d’ells i nostres, les variacions dels preus a nivell mundials que s’estan veient aquests dies, l’emergència dels països BRIC’s amb tot el seu potencial humà, el fenomen de la immigració i l’increment de la població activa espanyola, l’extensió de la societat de la informació i les noves tecnologies,... Tot això no hi era l’any 1996!

Parlar de l’economia espanyola comparant les dades d’ara amb les equivalents de fa dotze anys no té cap sentit. Els paràmetres són completament diferents. Ni les causes del què passa, ni les conseqüències són les mateixes. Respecte a aquestes darreres podem pensar que són semblant però els mecanismes possibles i disponibles no tenen res a veure amb els que hi havia llavors.

Suposo que és difícil plantejar polítiques econòmiques alternatives, especialment si no es volen ensenyar les cartes de veritat (“decretazos” per exemple, o liberalitzacions i desregulacions a tot drap), però és que no va dir ni proposar una mesura nova o diferent. Es va quedar en la crítica que es pot fer a la barra d’un bar tot prenent una cervesa. Llàstima, potser eren les expectatives, i a mi me les va decebre.

***********************

Llegit a la premsa:

“Obama ha tratado de explicar sus palabras recordando que las clases medias americanas, pauperizadas, tienen razones para sentirse amargas. Pero en política, frente al trueno mediático irracional, quien tiene que explicarse, pierde.”

Josep Borrell: “Pero, ¿qué dijo Obama?”. El Siglo, 5-11-de mayo de 2008.

Mataró, 10 de maig.

Mercè Sala. La generació de la reconstrucció.

Aquesta tarda al tanatori de Sant Gervasi, mirant els presents, escoltant el que deien els que han parlat, les músiques, l’ambient, saludant a antics coneguts, m’ha vingut al cap que la Mercè i els que la sobrevivim de la mateixa edat, o d’uns anys més o menys (com és el meu cas), no mereixem ser considerats, i pitjor, recordats com a membres de la generació del 68, del maig francès, de la que es torna a parlar tant aquest dies per causa del seu 40è. aniversari.

Certament, estàvem llavors a la flor de la joventut i ho varem seguir, encara que dubto de si amb gaire intensitat i de quina manera ens va influir més enllà del que n’ha quedat en el record mitòman. El que si que podem presumir i assumir de ser reconeguts és del que varem fer després: La reconstrucció política, i especialment física del nostre país.

A la Mercè feia trenta anys que la coneixia. De la construcció del Partit, dels primers ajuntaments democràtics, del seus treballs amb el transport col·lectiu a TMB, a Madrid a “las caracolas” de la RENFE. I després ens varem continuar veient per la seva activitat a la privada, als temes de selecció de personal, al equips pels vagons de tren, a la universitat,...

Avui entre els parlaments de companys polítics, de treball, amics, acadèmics, familiars (una abraçada un altre cop, Carles!) i les músiques de la nostra generació. Lennon, Els Pets, Ana Belén, Serrat, la de Barcelona del 92, “Ne me quitez pas” del Brel, acabant pel “Cant del ocells”, rodejat de moltes cares conegudes de temps he vist que en el teu enterrament et fèiem un fort homenatge com a membre rellevant de la generació de la reconstrucció.

Gràcies per la teva amistat i companyia, Mercè.

Mataró, 9 de maig.

Goya.

Arran del bicentenari de la Guerra del francès (com va ser coneguda a casa nostra) a Madrid ho estan commemorant amb diverses activitats més o menys “patrioteres”. Com que recentment ja em vaig llegir “Un día de cólera” ja en vaig curat d’algunes d’aquestes manifestacions.

El Museu del Prado ho han aprofitat per fer una bona exposició sobre “Goya, en tiempos de guerra” que repassa l’extraordinària obra del pintor en aquells vint-i-cinc anys de la història d’Espanya. Les obres més conegudes, i d’altres que no tant, al menys pel gran públic. Les restauracions del “Dos de Mayo” i el “Tres de mayo”, més l’excepcional “Familia de Carlos IV” que s’havia restaurat no fa gaire. Retrats dels personatges de l’època, aristòcrates, militars, burgesos, familiars,…, interessant observar l’evolució de figures i vestits; les “Majas al balcón”; pintura religiosa; els “Caprichos”, els “Desastres de la guerra”, la “Tauromaquia”; bodegons,…Crec que val la pena i precisa varies mirades. Per tornar-hi.

“Ataque a un campamento militar” h. 1808

Mataró, 9 de maig.

Postals.

Amb l’arribada del bon temps la capital, com totes les grans ciutats que han esdevinguts parcs temàtics –culturals, de compres, esportius,…- s’omple de manades de turistes, preferentment en aquesta època de joves escolars i de jubilats grans. Com estols d’orenetes van cap els indrets de més anomenada omplint de brogit carrers i places.

Culturalment ho tenen fàcil a Madrid. Al Thyssen, Modigliani. Al Prado, Goya. Al Caixaforum, fons dels Uffizi. Al Reina Sofía, fins fa pocs dies, Picasso. Això les temporals, afegiu-li les permanents. Tot en un puny i extraordinari.

Les botigues renoven el aparadors i el prestatges de productes per afrontar la temporada. Ara llueixen més. A finals d’estiu quedaran les restes triades i remenades mil vegades. Els quioscs, als expositors de postals n’hi ha de noves, i en alguns d’ells (que ja tinc ullats), a la Gran Via, al Passeig del Prado, amplien l’oferta de reproduccions d’anuncis de propaganda antics. Aprofito per adquirir-ne algunes que sempre em serveixen per il·lustrar entrades de temes d’actualitat.

¡Y cuántas veces te grito: Hazme un sitio en tu montura
y llévame a tu lugar;
hazme un sitio en tu montura,
caballero derrotado, hazme un sitio en tu montura
que yo también voy cargado
de amargura
y no puedo batallar!

Ponme a la grupa contigo,
caballero del honor,
ponme a la grupa contigo,
y llévame a ser contigo
pastor.

“Vencidos”

León Felipe.

Mataró, 9 de maig.

El camarada Busquets. Un cabdell.

La família de la meva dona el coneixien com en Batista i més col·loquialment com "el primo”. Va ser en Terri, ja fa anys, que em va explicar que se’l va trobar a una reunió clandestina a Barcelona com en Busquets que era el seu nom de guerra, bé un dels que va tenir, mentre feia política a l’interior als anys quaranta per compte del MSC.

En Joan Baptista Bellsolell i Vilella havia nascut a Mataró el 1919. Era fill dels cadiraires del carrer de Sant Josep que van tenir el negoci obert fins pràcticament el final del franquisme, fins la mort del oncle Federico. Ell va fer la guerra, com a comissari polític, i desprès es va exiliar a França, i a partir del anys cinquanta es va dedicar al cinema. L’havia conegut poc. Venia i se’n anava ràpidament, i mai vaig tenir amb ell un contacte suficientment llarg que ens permetés establir una certa confiança. La relació amb la seva família era complicada més enllà dels seus pares. Per una família tradicional un personatge bohemi com ell no encaixava.

Ja de gran, especialment quan se li va morir la seva dona, la Mirose, que quasi bé ni la recordo del poc que la vaig tractar, va tornar força per Mataró. Va viure amb la seva mare un temps, fins a la seva mort, anant i venint, sempre amb “projectes” de pel·lícules i series televisives. Parlava d’Andorra, França, els seus contactes, demanant diners a tothom per anar tirant i sobrevivint.

Va acabar, no sé pas com, a la Residència “El Mirador”. Però encara ens venia a veure per fer-nos partícips dels seus desitjos de continuar fent coses. Recordo que la relació amb mi es va estroncar quan al despatx de l’Alcaldia li vaig dir que el que havia de fer era vida de jubilat i que no podia anar a veure a la gent perseguint-los per que l’ajudessin en les seves dèries.

Ara, arran de la seva mort, vaig recuperant fils que va anar deixant aquests darrers temps que van sorgint d’amics i coneguts que en sabien alguna cosa i dels pocs papers que ha deixat i que intentaré ordenar i decidir amb la família on acaben. S’havia fet del PSC i estava al corrent de quotes, encara que no va fer vida orgànica. L’única foto que en tinc és aquesta amb en Jordi Pujol al seu despatx en el últims temps de President l’any 2004, en que el va anar a veure per exposar-li, suposo, el seu projecte sobre en Macià i el fets de Prats de Molló.

Una història més que es tanca d’un temps i unes persones especials que poc a poc s’anirà perdent en el oblit. Potser, amb algun company, estic pensant amb en Pep, aconseguirem reconstruir algun aspecte de les seves vicissituds i de la seva complexa personalitat per deixar-ne constància.

Madrid, 7 de maig.

P.S.: Un altre fil.

Curiosament ara surten coses que tenia a prop sense saber-ho. En una pila de revistes endarrerides ha aparegut el número de Valors del desembre del 2005 en la que hi havia una carta del meu germà Jaume des de Jilotepec (Mèxic), on vivia en aquell temps, explicant vivències seves i just al darrera, a dues pàgines amb foto inclosa, una entrevista amb en Batista que no jo recordava en absolut en la que explica algunes coses de la seva vida. Vida de pel·lícula com la titula l’entrevistadora.

La foto, i suposo que l’entrevista, està feta a la seva habitació a “El Mirador” que va ser el seu darrer cau amb unes vistes espectaculars sobre la seva ciutat natal que arribaven fins a Montjuic.

Mataró, 11 de maig.

Recomanació.

Aquests dies arran de la tamborinada mediàtica a que he estat sotmès he escrit força. No aquí en el blog, que vaig començar a fer-ho responent a alguns dels comentaris que m’entraven, però que al veure com creixia la negra nuvolada vaig deixar-ho.

Demano excuses a tots els que se’m van adreçar, tant en contra com a favor, ja que vaig optar per tancar el tema i no publicar el que em deien.

Vaig respondre extensament i en privat, per escrit i de paraula, a alguns amics i coneguts, encara que a alguns també els vaig dir el mateix, de concloure el debat.

Si que vaig dedicar-me a posar per escrit una petició d’un curt treball per la Fundació Rafael Campalans sobre Hisenda Local que feia temps que em demanàvem i que m’ havia compromès a fer basada en alguns principis que ja he explicat en molts llocs. Espero el text hagi resultat d’acord amb l’encàrrec que se’m va fer i serveixi quan menys per fer debat sobre el tema que bé s’ho val, especialment pels temps que sembla que venen.

Mataró, 6 de maig.

El preu de la disbauxa: consumidors, propietaris i promotors, bancs i caixes,...*

*(article pel Capgros.com)

Hem d’acceptar que el que ha passat en els darrers anys a Espanya i a altres països del nostre entorn immediat (ja que no hem estat els únics) amb el tema de la propietat immobiliària ha estat una gran disbauxa. M’agradaria pensar que això és passat però no en tinc la certesa.

Un conjunt de factors es van ajuntar perquè això fos així. Tots ells molt coneguts i explicats. Pel cantó de la demanda: noves condicions socials (estructures familiars, immigració, lleure i estil de vida...) i econòmiques (disponibilitats de renda i riquesa, tipus d’interès, noves condicions hipotecàries,...). Pel cantó de l’oferta: extenses (semblaven) possibilitats de negoci i amples possibilitats de sòls desocupats, abandonats, amortitzats i/o reciclables.

Aquest panorama comportà que una gran majoria de la població es pensés que era rica en patrimoni (la propietat urbana està molt repartida) i es llancés a una desenfrenada espiral que ha comportat un cicle immobiliari d’una intensitat i durada com no s’havia conegut en molts anys. La clau no era la construcció sinó la disponibilitat de sòl. Qui tenia alguna propietat, per adquisició antiga o per herència, es va trobar de sobte assegut sobre un cofre ple de monedes d’or que, a més, dia que passava s’incrementava. Els qui no en tenien van veure possibilitats d’enriquiment a través d’aquesta parcel·la (mai tant ben dit) d’activitat i es van llençar a participar-hi, apalancant-se si era precís, anant al crèdit que era molt barat en comparació als guanys que es podien esperar (de què sinó totes aquestes noves empreses i “fortunes” que ens refregaven, dia si dia també, per la cara?).

Els fenòmens especulatius són ben coneguts en la història econòmica. I arriba un moment que s’acaben (les bombolles es punxen), i llavors...: “tonto l’últim”. Aquells que se’ls hi queda a les mans l’actiu sobrevalorat se’n adonen que com que el seu valor és el que n’hi volen donar i no el que pretenen que té, doncs que val menys del que es pensaven, realment, ja que no hi ha ningú que vulgui donar-los-hi. I han d’assumir les pèrdues.

Però l’activitat del sector immobiliari comporta ocupació de treballadors (mira que n’hem arribat de col·locar d’immigrants aquí) i activitat econòmica (algun punt percentual del creixement del PIB) i ara tot són esgarips per intentar que no s’estronqui el raig de la mamella i que alguns no hagin d’assumir les conseqüències de la situació que ells mateixos van provocar. I en mig del “triomf” de l’economia de mercat malden perquè l’administració pública es faci càrrec del resultat del desori. Que si el refredament del conjunt de l’activitat, que si els perills socials de la situació dels immigrants, que si les expectatives d’ingressos de les pròpies administracions, ... Cal ajudar al sector! Bé, el que volen dir en realitat és que no volen assumir pèrdues. Volen una economia de mercat sols amb guanys.

Però els guanys d’uns sempre són pèrdues per d’altres. Hi ha hagut durant tots aquesta anys de disbauxa una transferència de renda i riquesa cap als detentadors de sòl i el que ha girat al seu voltant: promotors, intermediaris, comissionistes. Els que necessitaven aquest tipus de béns, especialment els que sols tenen per vendre el seu treball, havien de fer mans i mànigues per pagar el que els demanaven pel “dret” a l’habitatge, i fins i tot alguns s’han hagut endogallat més enllà del que podien.

Al final del trajecte, què cal fer? Des del New Deal i Keynes sabem la resposta a les situacions de recessió. Però aquesta no pot ser il·limitada. La col·lectivitat ha d’ajudar a les situacions més extremes i ha de vetllar per què el conjunt de l’economia no se’n vagi en orris. Però fins un cert punt. Cal atendre les necessitats d’habitatge més punyents, dels més necessitats, però no què passa amb les segones residències d’esbarjo. Cal mantenir la confiança en el sistema financer, però alguns dels seus gestors no se’n poden anar de “rositas” sense assumir part de la seva irresponsable responsabilitat. Cal assegurar l’existència d’un sector immobiliari, però cal esporgar-lo profundament d’especuladors i aprofitats. Cal que les administracions públiques s’adeqüin a la nova situació afinant les prioritats, repensant “alegries”, i sent més eficients.

Cal, en fi, assumir que algú haurà de perdre, perdre actius, possessions, perspectives i, fins i tot en alguns casos, “bous i esquelles”. No pot ser que desprès d’haver aguantat tant de temps els beneficis del “lliure mercat” ara no se’n vulguin assumir també les pèrdues.

Mataró, 2 de maig.

*******************************

Llegit al diari:

"... me atrevo aplantear las siguientes consideraciones prudentes:

1. No se debe premiar la estupidez de los compradores de vivienda más insensatos que adquirieron casas que no se podían permitir.

2. No se debe ni se puede volver a poner en pie a los prestatarios más temerarios, ya sean agentes hipotecarios de mala muerte, Bear Stearns, Investment Bank o Merrill Linch.

..."

Paul Samuelson: "Cómo prevenir una larguísima depresión", a El País-Negocios. 27 de abril de 2008.

Postals: Calendari. Maig.

Temps de fires.

Mataró, 2 de maig.

Els transvasaments.

Els transvasaments de aigua no són “ecològics”, això sembla que està molt estès i acceptat. Vaja que és políticament correcte dir-ho, no que sigui cert. I el dels altres fluïts? Per exemple, el gas, o el petroli? Evidentment també ho deuen seuen ser d’incorrectes. No són transvasaments? O és que no hi han canonades que travessen territoris i vaixells i altres mitjans de transports que van i venen des d’allà on estan els recursos i allà on es consumeixen? I els dels minerals i matèries primeres? I tota mena de productes. No es fan transvasaments?

Avui en dia no té gaire sentit l’argument decimonònic del control “estranger” de la portada de recursos en un món globalitzat com és ja el nostre. Cal sols mantenir les prevencions necessàries de no posar tots “els ous a la mateixa cistella”. O és que ara ens tornarem proteccionistes i autàrquics i tornarem als monopolis i concessions públiques (reials) del comerç i desenvolupament exterior? Tan geoestratègic és una matèria com l’altra.

L’activitat humana és poc “ecològica”. Des de sempre. El que passa és que ara hi ha molta activitat, potser massa. També som, els habitants del planeta, molts més. Llavors, el tema és de mida, de mesura. De ser mesurats.

I amb mesura es poden aprofitar els recursos que moltes vegades, masses, no estan al lloc on s’estableix la gent. Bé, tot això ja ho sabien els romans i ens van deixar unes obres públiques, com els aqüeductes, impressionants (i si voleu veure una cosa espectacular aneu al Bierzo, a “Las Médulas”). Oi que ara ni ens passa pel cap qüestionar-les?

Madrid, 29 d’abril.

En marxa. Ja era hora.

Aquests dies els equips dirigents dels Grups Parlamentaris han procedit a acordar primer la proposta de les Comissions que hi hauria al Congrés a la IX legislatura, adequant-les a la nova estructura del Govern al que hauran de controlar. Després han hagut de repartir als seus integrants, molt nombrosos en uns i poc en d’altres, entre aquelles Comissions. Àrdua tasca.

Cal quadrar capacitats i coneixements, territoris, gènere, “galons” i “galeres” ... I fer un “crucigrama” en quatre o cinc dimensions. Això comporta moltes decisions que a vegades són incompreses, mal acceptades, que generen greuges i malcontentaments. També, cal dir-ho, alegries i satisfaccions pel que representen de reconeixement o d’assoliment d’estatus i ascens. En general, recol·locacions i noves responsabilitats per a la majoria dels antics parlamentaris i recerca de lloc pels nous. Al PP, amb la que travessen, els canvis són de dalt a baix, amb sonors abandonaments i retraïments inclosos. Però, al GPS, deu ni do els canvis que s’han decidit.

Canvio en totes les responsabilitats que tenia a la anterior legislatura, mantenint, però, el nivell de les mateixes i els “galons” (?) assolits. Seré portaveu del GPS a la Comissió Mixta Congrés Senat pel Tribunal de Comptes. Fins ara proposava fer, o recolzar que es fessin, despeses a través del Pressupost. Ara em tocarà debatre els resultats dels informes que fa el Tribunal de Comptes sobre com s’han gastat els Pressupostos. D’abans a després, del debat de la proposta prèvia al debat del resultat del control posterior. Com a portaveu tornaré a estar a la Comissió Permanent del GPS.

A més estaré com a vocal a les Comissions d’Economia i Hisenda, de la que ja en vaig ser adscrit als darrers temps del anterior mandat, en un nou període en que el debat sobre les actuacions que s’han de fer serà molt més viu pel context existent. I també, novetat una mica sorprenent per a mi, però que em fa una certa gràcia, vocal de la Comissió de Cultura. Crec que és bo conèixer i explorar nous territoris i viure noves experiències.

La setmana que ve es constituiran ja les Comissions, compareixeran els Ministres corresponents i vindrà la feina que hem de fer. En marxa ja!

Del primer Ple amb contingut propi i substancial, convalidació de dos Reials Decrets-Llei sobre les mesures d’impuls a l’activitat econòmica i sobre les mesures excepcionals per l’aigua a la província de Barcelona, ja n’he escrit força i em temo que en continuaré escrivint.

Madrid, 29 d’abril.

TV3. Privatitzada.

Ho vaig veure al programa d’en Ferran Monegal: crítica de la tele des de la tele.

La Terribas entrevista al President Montilla. Els temes, d’actualitat: l’abastament d’aigua a la Regió de Barcelona, la revisió de la financiació de la Generalitat, el traspàs de Rodalies,... Però mentre el President contestava, darrera d’ell apareixia i desapareixia la imatge de la cara de Zapatero com si fos i fes un fantasmagòric control de les seves paraules. Si la Terribas i el seu equip pensaven que qui té la clau de les respostes a aquestes preguntes és el President del Govern espanyol –que està en el seu dret pensar-ho- podia fer-ho directament sense fer aquestes subreptícies insinuacions.
...............
Madrid, 29 d’abril.

Bé, deixem-ho.

Veig que m’he tornat a ficar en un esbarzer del que en sortiré ben esgarrinxat pel meu mal cap. Sembla que hi ha coses sobre les que no es pot opinar, amb dret a equivocar-se, sense aixecar moltes i vehements consideracions, encara que sigui mig clandestinament en un poc conegut blog com aquest, però que és d’un càrrec públic. Ràpidament es munta un ciri de consideració més enllà de les pretensions que són ben escasses.

No os hi molesteu més. Jo també ho faré de no tornar a parlar-ne d’aquests temes. No hem vingut a aquest món a patir. Que cadascú s’ho agafi, i se l’agafi, com vulgui.

Salutacions cordials a tots i totes i agraït per la vostra atenció.

Mataró, 2 de maig.

Satisfacció.

Ahir per l’acord. Avui, pel tractament destacat que han fet els mitjans de comunicació. Va de la N-II al seu pas per el Maresme.

S’han donat moltes voltes als problemes que comporta aquesta important via de comunicació (recordem: és el pas per la nostra comarca de la “carretera de Madrid a Fracia por la Junquera”). En els darrers anys el debat i les propostes han estat més intensos i els socialistes hi hem bregat a fons. Aquest blog en dona testimoni.

A finals del mes de novembre de l’any passat es va fer un debat al Congrés dels Diputats en el que –a partir d’una proposició d’ERC- vaig aconseguir la unanimitat de tots els grups a un acord que recollia les propostes treballades al Maresme i que vaig sintetitzar en un article pel Capgros.com.

En el decurs de la darrera campanya electoral en varem parlar força, ja que era un tema estrella pels socialistes maresmencs. De la conversió que anava experimentant l’actual N-II en vaig parlar en el relat de campanya-16. A la carretera. De les propostes programàtiques que va desgranar la Carme Chacón al Col·legi d’enginyers de Camins al relat de campanya-27. Les infraestructures. I en la meva intervenció en el míting que varem fer a Mataró, al relat de campanya-42. Acte Central del Maresme.

D’aquest darrer, permeteu-me que torni a reproduir el paràgraf que ara ens interessa:

“Un moment per les comunicacions viaries i ferroviàries de la nostra comarca: Trasllat de la N-II fora del Maresme, nova carretera intercomarcal entre els pobles de baix i de dalt, vella N-II com a carrer gran, de Camí Ral a Carrer Gran, Gran del Maresme, el podríem batejar. Manteniment del peatge a la C-32 pels de fora amb eliminació gradual del mateix pels usuaris habituals de la comarca, tal com ja tenen els de la punta de baix. En ferrocarril, la doble via –ja trobaran els tècnics la solució- d’Arenys cap el nord, fins a Massanet. La línia orbital cap al interior relligant la segona corona metropolitana, de Mataró a Vilanova i la Geltrú. L’arranjament de les estacions de la línia C-1, 18 estacions amb 50 milions d’euros. Necessitem posar al dia la xarxa viaria pels que som, més de 400.000, i pels nostres requeriments econòmics i socials de mobilitat.”

Aquest és l’acord, en l'apartat de carreteres, que conté el protocol signat ahir a Madrid. El seu desenvolupament, que s’anirà veient amb el temps, comportarà quatre vies de comunicació per vehicles esglaonades en l’espai i paral·leles a la línia de la costa de diferent nivell de complexitat que permetran usos també diferents de mobilitat.

El primer nivell serà el de l’actual N-II que, deslliurada d’aquesta consideració i amb les millores que ja s’hi ha fet i les que caldrà fer de més. esdevindrà la reclamada via urbana del Maresme. Compte, però, amb alguna visió idíl·lica i bucòlica que circula. Serà, com tot carrer principal d’una urbs de més de 400.000 habitants, una via amb molt tràfec ja que ha de servir les activitats que hi ha al seu entorn: econòmiques i comercials, lúdiques i d’esbarjo, d’instal·lacions i equipaments públics i privats, etc,... però amb les servituds inherents a aquesta característica.

El segon nivell serà la nova carretera que anirà a una cota intermèdia, segurament arran de l’actual autopista i tindrà una funció de canalització del tràfec intercomarcal amb unes limitacions de velocitat evidents, però amb unes possibilitats d’interconnexió entre els nuclis de població considerables, per no dir totals. Per això hi ha prevista una aportació de l'administració central de 400 milions d’euros a executar per la Generalitat.

El tercer nivell serà el de l’actual autopista de peatge que tindrà la doble funció del tràfec intercomarcal per aquells que vulguin anar més de pressa pagant o del tràfec per aquells, que també pagant, vulguin creuar-nos de punta a punta.

El quart nivell estarà fora de la nostra allargassada comarca (aquesta és la novetat que permet desllorigar-ho tot) i serà la nova N-II, aprofitant alguna via ja existent o fent-ne alguna de nova, i complirà la vella funció de ser la continuadora del tram corresponent de la connexió amb França.

Ara el que caldrà és el compliment del protocol signat. Pel que ens hi va, ho seguirem amb interès.

Mataró 25 d’abril.

El pal i la bandera

L’Alcalde em va enviar un tarjetó convidant-me a anar a l’acte de la hissada de la bandera catalana al nou i magnífic pal instal·lat a la plaça de Santa Anna. Ja quan vaig conèixer la decisió vaig fer una subtil “conyeta” manllevant un acudit de “El Roto”. Evidentment no hi vaig anar a l’acte. Clar, ets un empedreït espanyolista!

En Ramon Bassas (Primer Secretari local el PSC) en fa una aferrissada defensa del tema (ja me l’havia fet personalment). Com que és un dels que va prendre la decisió... Aquest noi està molt místic darrerament. Escriu unes coses...: Que si els sentiments, els símbols, la litúrgia et tutti quanti. Deuen ser coses del post socialisme que ara tant es porta.

Ni en dioses, reyes ni tribunos,

está el supremo salvador…

Uiii, que n’ets antic! Ara, això ja no es fa servir. Bé, potser alguns no l’han fet servir mai.

L’amic i company Pep Puig Pla (que tota la vida ha passat per ser de l’ala catalanista del PSC) fa una assenyada ressenya del tema al Capgros.com. Recorda els esgarips que es van fer quan la bandera espanyola de la Plaça de Colon de Madrid i fa l’evident comparança. Clar, allò era a Espanya. Fatxes! No té res a veure. Faltaria més que no poguéssim mostrar els nostres sentiments a Catalunya. Pep, ara et crucificaran, encara que veig força gent que opina com tu i com jo.

Sols caldria plantejar, per veure el que hi ha realment darrera de la iniciativa, el que hagués passat si la proposta hagués estat d’un pal amb la bandera espanyola. Perfectament descriptible, sens dubte. Però no forcem tant el supòsit: I si s’hagués fet la proposta de posar en lloc central, públic, visible i evident les quatre banderes que ens identifiquen: l’europea, l’espanyola, la catalana i la mataronina? A part de sentir dir que què carall ens representa alguna d’aquestes banderes, la resposta és ben coneguda: és història viva i evident a la nostra ciutat.

Passem per alt l’episodi anecdòtic del cartell de Les Santes del 1994 d’en Santi Estrany en que la imatge de l’edifici de la Casa Gran amb les banderes habituals va ocasionar un rebombori fora de mida al si de la nostrada “Comissió de la Festa Major”, amb exigències de que no hi sortís el petit bocí de la bandera espanyola que van acabar en el meu despatx: imposició de l’Alcalde. Botifler havia de ser!

Hi ha un fet anterior que ara ja deu tenir més de vint anys. A la remodelació que es va fer de la Plaça de l’Ajuntament (Rafa Càceres, arquitecte) s’hi van instal·lar quatre pals a l’entrada del que havia estat el Carreró (de Fra Jaume). Era per col·locar-hi en dates senyalades les quatre banderes. Molts anys hi varem fer allà l’acte del Dia d’Europa, però no aconseguirem l’objectiu pretès. Si mai ho intentàvem havíem de posar vigilància policial per protegir-les. Bé, per protegir-ne una, l’espanyola. Però, com se’ns havia ocorregut aquesta idea en plena zona “nacional”? Era tota una provocació! “Enrere que la plaça és nostra!”. Com els de Cabrera! I des de llavors allà estan els pals, nus i sense sentit en un lloc que volíem emblemàtic de la ciutat.

Res, seguint Lakoff (ara tant de moda), presoners dels marcs conceptuals bastits pels nostres adversaris (O és que no són els nostres adversaris? Hauríem de veure-ho?), i nosaltres al capdavant.

Desprès venen les eleccions, i els ciutadans i les ciutadanes fan les seves opcions, a favor, en contra o abstenint-se segons els casos, les ofertes i les circumstàncies que es donen. Recentment en hem tingut una mostra. L’hem entesa adequadament?

Per damunt dels nostres caps,
enlairem una senyora (Uiii, perdó) una senyera,...

Cabrils, 20 d’abril.

25 anys de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró.*

*(article per Capgros.com)

Moltes vegades penso, i algunes estic temptat d’explicitar com ho faré ara, que potser caldria repensar l’esforç de l’ajuntament de Mataró en el manteniment de l’EUPMt. Tinc dubtes de si els recursos esmerçats en l’aportació municipal al funcionament de l’escola valen la pena.

Tres raons m’ho fan pensar:

La primera és que no entra en les competències municipals aquesta mena de despesa. L’ensenyament universitari és competència de l’administració autonòmica, de la Generalitat, i si se’n fa càrrec un ajuntament d’una despesa així és en detriment de les competències que té assignades per llei o, si ja les exerceix totes o les té ben cobertes, amb càrrec a un surplus d’impostos que paguen els ciutadans. I no és una quantitat petita la corresponent a aquesta partida pressupostaria, i no és una responsabilitat menor la que es posa a l’esquena l’administració de la ciutat mantenint obert una centre d’aquestes característiques.

La segona és la manca de resposta de l’administració competent de fer-se càrrec d’això que li pertoca. Quan va haver-hi, en el anys noranta, dèficit de places d’educació universitària a tothom li va anar bé que hi haguessin escoles del nivell de la nostra arreu per encarrilar la demanda. Però ara que ha baixat aquesta per causa de la disminució dels components del grup d’edat estudiantil l’administració competent mira cap una altra banda sense voler reconèixer l’esforç que algunes administracions que no els pertocava varen fer en els seu moment i que ara caldria acompanyar. Clar, justifica, que prou feina té per atendre les demandes dels centres propis per embolicar-se a assumir-ne d’altres. Que cadascú s’espavili i qui no aguanti, mala sort, un problema menys. Aquesta posició aboca a un difícil dilema al titular del centre –l’ajuntament-, ja que a veure qui és l’atrevit que proposa un tancament.

La tercera és la històrica manca de recolzament del teixit econòmic mataroní a la iniciativa del seu Ajuntament, especialment l’industrial. Clar que quan va començar aquesta història encara hi havia empreses relativament grans a la ciutat, però ja estàvem a les acaballes de la indústria manufacturera tèxtil tradicional. Prou feina hi havia en sobreviure o en adaptar-se i reconvertir-se. I, posteriorment, el nou teixit econòmic existent, encara que molt divers i dinàmic, és massa petit, que no feble, i molt esmicolat per poder aportar iniciatives -i sobre tot recursos- a un projecte d’aquestes característiques malgrat que n’és el més directe destinatari. Val a dir que algun representant empresarial sempre hi ha hagut al Patronat de l’Escola, fet que cal reconèixer i agrair, però crec que ha estat més a títol personal que altre cosa.

Però, dit tot això, quan tinc alguna oportunitat de compartir el resultat de l’experiència d’aquests 25 anys (com em va passar en la recent tertúlia “Pantalla oberta” a TVM) de la nostra Escola Universitària Politècnica se’m esvaeixen els dubtes i em reafirmo en que l’opció i l’aposta que varem fer en el seu moment ha valgut la pena, continua sent vàlida, i si sols hi ha l’Ajuntament al darrera doncs a explicar-ho i fer entendre el que representa aquest esforç.

En primer lloc, l’aposta no ha estat fruit d’una dèria fugissera -d’aquelles que ha vegades té una col·lectivitat, o alguns dels seus components- sinó de la consciència clara que la formació de quadres tècnics és imprescindible per bastir un teixit econòmic consistent. Primer va ser per l’industria. Millor dit, abans va ser pel comerç, els estudis de nàutica dels escolapis al segle XVIII. Però ja l’escola del “Arts i Oficis” era ben sentida pels mataronins per la formació qualificada dels treballadors que precisava la ciutat en els seu moment, opció ben noucentista. Avui, la mena d’ensenyaments que s’imparteixen a l’Escola: electrònica, informàtica, telecomunicacions, mitjans audiovisuals, són necessaris per a qualsevol sector de l’activitat econòmica, des del primari, l’agricultura, als serveis de tota mena, passant lògicament pels industrials i la construcció.

Segon, el que una administració local es preocupi, encara que la que n’és competent no ho faci, de donar els elements formatius de quadres tècnics necessaris per continuar disposant d’una base econòmica pròpia té tot el sentit del món. Especialment si hi ha una tradició secular de col·lectivitat laboriosa que ha sabut anar-se adaptant des de la ceràmica vidriada del s.XVI, a l’agricultura d’exportació, als calçotets i samarretes, a la moda prompta i ara vés a saber què en les quatre-centes (per dir alguna xifra) activitats possibles en l’economia de la societat de la informació i el coneixement.

Cal doncs, fer entendre aquest actiu que tenim a la ciutat i estar-ne orgullosos. Que els titulats de l’EUPMt treballin arreu del territori, no sols a Mataró, ha de ser un motiu més de satisfacció cívica. La contribució de la nostra col·lectivitat a un àmbit més gran de pertinença l’hem de posar com exemple de la nostra aportació al i pel creixement del país i de més enllà. És una marca que podem, que hem de, lluir com a mataronins i mataronines. És amb el nostre esforç, amb els nostres impostos, que han sortit d’aquelles aules de l’avinguda Puig i Cadafalch més de 2500 professionals que estan contribuint a fer anar al dia el país.

Enhorabona, gràcies i felicitats a tots els que han fet possibles aquest 25 anys, i per molts anys més!

Mataró, 18 d’abril.

Plou!!

Li deia fa pocs dies en una reunió: “President, com s’ha fet tota la vida: Cal treure els Sants al carrer! Llàstima que siguem tan descreguts!”

Però ja se m’havia avançat el “Finito del Llobregat” demanat empara a la Verge de Montserrat. El vell fil que comunica als antic psuqueros amb els creients i el monjos.

Clar que la solució la varen trobar al Polònia. Genial!



Mataró, 18 d’abril.

Els fronts geogràfics.

Los generales sólo son servidores del país. Cuando su servicio es completo, el país es fuerte. Cuando su servicio es deficiente, el país es débil.

Maestro SUN TZU

El mapa i el quadre il·lustren el resultat electoral per comunitats autònomes.